Categoría: Llibres

El lladre d’ànimes, de Charles Baxter

Dolent. Havia llegit ((El festí de l’amor)) al seu dia, malgrat que el títol em tirava enrere, i vaig pensar que no estava malament del tot. Ara aquest és una autèntica xorrada. És com si aquest paio pretengués ser una mena de John Banville (al menys el de Eclipse o Impostures, genials), però clar, això no passa ni en broma. No el llegiu, a menys que no tingueu res més a ma (amb la de llibres bons que hi ha…).

La humiliació, de Philip Roth

No sé quants llibres li queden per escriure al ((Roth)) (aquest Roth, els altres Roth són morts fa temps…). Llibres curts, densos, plens de mort i de sexe, amb els que sembla anar conjurant les seves pèrdues.
No són el millor que ha escrit, per suposat, però cada llibre és un parell o tres d’hores de passió lectora. Que duri.

Res a témer, de Julian Barnes

Escric aquesta nota (crítica aforística, he llegit que es definia aquest blog meu en un altre blog (famós i premiat) de llibres). De fet, em limito a dir de cada llibre: a) que l’he llegit (i així me’n recordo al cap dels anys, ja començo a oblidar-me de moltes coses) i b) Si l’he trobat bo, una merda, o qualsevol dels estat intermedis. Aquesta segona indicació serveix, al menys, per a mitja dotzena de coneguts meus que se’n refien (més o menys) del meu criteri. Final de la nota.
El llibre: boníssim. Llegeixo Barnes des de l’inici, amb el lloro de Flaubert. Era quan ell, el McEwan, el Swift o l’Amis començaven a publicar aquí. Boníssimes novel.les angleses. L’Amis no tant, tot sigui dit (el temps ho ha demostrat). Barnes ara escriu sobre la por a morir, i barreja la seva biografia (una part: pares i germà) amb l’actitud davant la mort de la seva família literària (Montaigne, Flaubert, Daudet, tothom). La crítica que surt a les solapes parlen de «el llibre més divertit de Barnes, etc»». Cal ser imbècil per dir això. És un llibre duríssim, i la ironia del Barnes potser encara el fa més dur de pair. Repeteixo: boníssim. Curiosament, haver-lo llegit després de Dublinesca m’ha fet relacionar tots dos llibres. Res a veure, encara que el tractament de referències erudites i algunes coincidències biogràfiques m’ho van suggerir. Res.

Dublinesca, del Vila-Matas

Suposo que, si sou addictes al ((Vila-Matas)), llegireu aquest llibre (com els altres) amb independència del que jo, o qualsevol altre, pugui dir. Jo he fet el mateix. Vila-Matas està sobrevalorat, però no deixa de ser algú que ha tingut moments (llibres) molt bons. Aquest, però, no sembla ser el millor moment del V-M, ni aquest és un dels seus llibres més bons (no ho és en absolut), però em costa parlar-ne malament, per les bones estones que he passat llegint els seus llibres (fins i tot aquest).

El ruido eterno, d’ Alex Ross

«Escuchar al siglo XX a través de su música».
És una obra brutal. Extraordinària. A través de la música culta, des de Mahler fins abans d’ahir, i la relació amb la música de tota mena, però sobretot, amb la relació amb la història del segle XX. A més, està molt ben escrita, i es pot llegir com un llibre d’història, com una novel.la, i també, per qui domini el llenguatge i la tècnica musical, com un llibre de referència.

62, Modelo para armar, de Julio Cortazar

Jo no sóc dels que vaig rellegint tota l’estona. Però Cortazar sí. Un cop cada 10 anys aprox faig la ronda. Vaig veure el 62 i el vaig comprar (és el que em passa: quan vull rellegir trobo (si el trobo) el llibre mig podrit, la tinta grisa, el paper groc, il.legible, i jo plorant d’al.lèrgia. No sé per què els conservo. Algú en vol?)
Però Cortazar és molt bo, i el 62 és molt bo (no el millor de tot Cortazar, però). Només puc afegir, en tot cas, que a l’any 2010 el llibre ja no es veu tan «desarmado». Ell mateix ha contribuït moltíssim a deconstruir la narració. Ara tothom voldria escriure com ell. La majoria ho intenten.

Invisible, de Paul Auster

Malgrat el que penso de l’Auster a partir de ((Bogeries de Brooklyn)), m’he comprat el llibre. En algun lloc havia llegit que era una mica millor que els darrers (no costava gaire). Tinc una teoria amb PA: no és capaç d’escriure una novel.la sencera. En aquest llibre, Auster semble haver escrit la primera part (60 pp) i haver-se encallat. Aleshores canvia de temps i de narrador i segueix, com si fos un cadavre exquis. I ho torna a fer amb les notes per a la tercera part (ara en 3a persona), i finalment amb el diari de la Cécile. Poca substància i molt mal escrit. Això és el que més em va sorprendre quan vaig llegir Bogeries: semblava que l’hagués escrit un altre. Ara ho torno a pensar (o potser eren els primers, els bons, els que li havia escrit un altre?). Un pensament em va crear mentre llegia: podria haver estat una bona novel.la si l’hagués escrit l’Ian McEvan, per exemple.