El hueco que deja el diablo, d’Alexander Kluge

Ahir sortia una crítica d’aquest llibre al País. Dues-centes narracions que van saltant d’època i de país, i que mostren una erudició difícil de superar. Encara que pugui recordar Sebald, a mi més aviat m’ha fet pensar en John Berger, un altre escriptor inclassificable (que no es deixa classificar, vull dir, que a més ha fet cinema a Alemània). Suposo que ara sortirà tot el que ha escrit abans i que aqui no s’ha publicat. Jo no sé què fan els editors a la fira de Frankfurt si no són capaços d’enterar-se que existeix un escriptor com aquest (que ja té 75 anys, no és pas que sigui la novetat de l’any).

El mal de Portnoy, de Philip Roth

No sé si havia estat publicada abans aquí, però em sona el títol de "El lamento de Portnoy". És de l’any 69, la qual cosa ja li escau. És un llibre bo, força, però no arriba ni de lluny al punt que Roth assolirà amb ((Zuckerman encadenado)) y ((la Contravida)), dels anys 85 i 86, segurament el millor que ha fet, tot i que també són magnífics ((Me casé con un comunista)) (1986) o ((El teatro de Sabbath)) (1995). Més discutibles els llibres dels darrers anys (La mancha humana i demés), tot i que ((Elegia)) (2006) torna a ser una meravella. En qualsevol cas, Roth és imprescindible.

Cuentos completos, de Vladimir Nabokov

Poca cosa a dir. Els contes comencen l’any 1921 i s’acaben l’any 1958. Per tant hi ha de tot, seguint la seva evolució, canvis de residència i fins i tot d’idioma. El que hi ha en comú és la qualitat, la genialitat d’aquest home, que em fa l’efecte que ha estat la referència de quasi tothom que ha escrit alguna cosa de bo durant els darrers 40 anys…

Mil cretins, de Quim Monzó

No acostumo a llegir aquest tipus de llibres: narracions que es basen en l’exageració, l’absurd, la paròdia, com si s’haguessin de representar a la tele. És un prejudici meu, perquè hi ha precedents magnífics, els de l’humor jueu de Grouxo Marx, de Woody Allen. De fet, la conya catalana sembla bastant propera d’aquest humor. Vaig llegir no fa molt un llibre magnífic d’questa mena del ((Sergi Pàmies)) (s’ha mort ahir el seu pare, a qui vaig conèixer quan encara vivia amagat, un pensament per un home extraordinari), i ara aquest del Monzó sembla obrir una nova via. Les narracions de la primera part (fins la pàgina 93) són magnífiques, madures, profundes sense perdre la seva capacitat de fer-te somriure (una mica). Després, a la segona part, torna el de sempre, la narració enginyosa, i poca cosa més.