Blanco nocturno, de Ricardo Piglia

Piglia és bo, crec haver llegit tot el que ha publicat aquí, al menys. Feia anys que no treia cap llibre, i aquest (amb un títol sospitosament comercial), és francament fluix (anava a escriure dolent, però m’he frenat). Fa pensar d’algú que, amb una greu sequera de tretze anys, reobre un vell projecte abandonat (justament abandonat, en aquest cas). Ho sento, però s’ha equivocat. Piglia és molt bo, i quan arriba la sequera més val deixar d’escriure i no fotre la pota.

Ara, que si tothom troba magnífic el llibre, em començaré a preocupar una mica…

El lladre d’ànimes, de Charles Baxter

Dolent. Havia llegit ((El festí de l’amor)) al seu dia, malgrat que el títol em tirava enrere, i vaig pensar que no estava malament del tot. Ara aquest és una autèntica xorrada. És com si aquest paio pretengués ser una mena de John Banville (al menys el de Eclipse o Impostures, genials), però clar, això no passa ni en broma. No el llegiu, a menys que no tingueu res més a ma (amb la de llibres bons que hi ha…).

Dublinesca, del Vila-Matas

Suposo que, si sou addictes al ((Vila-Matas)), llegireu aquest llibre (com els altres) amb independència del que jo, o qualsevol altre, pugui dir. Jo he fet el mateix. Vila-Matas està sobrevalorat, però no deixa de ser algú que ha tingut moments (llibres) molt bons. Aquest, però, no sembla ser el millor moment del V-M, ni aquest és un dels seus llibres més bons (no ho és en absolut), però em costa parlar-ne malament, per les bones estones que he passat llegint els seus llibres (fins i tot aquest).

Invisible, de Paul Auster

Malgrat el que penso de l’Auster a partir de ((Bogeries de Brooklyn)), m’he comprat el llibre. En algun lloc havia llegit que era una mica millor que els darrers (no costava gaire). Tinc una teoria amb PA: no és capaç d’escriure una novel.la sencera. En aquest llibre, Auster semble haver escrit la primera part (60 pp) i haver-se encallat. Aleshores canvia de temps i de narrador i segueix, com si fos un cadavre exquis. I ho torna a fer amb les notes per a la tercera part (ara en 3a persona), i finalment amb el diari de la Cécile. Poca substància i molt mal escrit. Això és el que més em va sorprendre quan vaig llegir Bogeries: semblava que l’hagués escrit un altre. Ara ho torno a pensar (o potser eren els primers, els bons, els que li havia escrit un altre?). Un pensament em va crear mentre llegia: podria haver estat una bona novel.la si l’hagués escrit l’Ian McEvan, per exemple.

Un home a les fosques, de Paul Auster

Durant molts anys m’havia fet un fart de recomanar llibres de l’Auster (Trilogia, Música de l’Atzar, Palau de la lluna…). Quan va començar a fer pel.lícules va començar també a escriure llibres dolents. Semblava que els hagués escrit un altre. Bogeries de Brookyn, Viatges per l’scriptorium, etc. són infumables, però han aconseguit un èxit brutal, fins i tot entre gent a qui se li suposa un cert criteri. Avui, quan es parla de l’Auster se’l posa entre els grans, com si pogués estar entre el Roth i el Below. Malgrat tot, m’he gastat els 17 € d’Un home a les fosques, per a estar segur del que dic. Confirmat. És dolent de solemnitat, i es nota clarament que ara, acabada la seva imaginació, ha de publicar allò que té sobre la taula, retalls de narracions que no acaben d’arrancar. Ell, que havia creat un nínxol literari, ara es dedica, com en aquest llibre, a jugar a ser el Don de Lillo, però sense arribar-li a la sola de la sabata. Una tonteria de llibre.

El secreto de Christine, de Benjamin Black

Benjamin Black és una segona marca de ((John Banville)) (el de ((El Intocable)), ((El eclipse)), ((Imposturas)) o ((el mar)). Es nota que Banville sap escriure, però la història tipus sèrie negra, amb autòpsies, assassinats, etc. no acaba de funcionar. Totalment prescindible. Afegeixo que ((el mar)) ja em va semblar un pas enrera. Aquesta és clarament per guanyar calers (el mar també), i suposo que es deuria divertir escrivint-la. Llegir-la ja és una altra cosa.