Llibres de nadal

Tinc a la taula quatre llibres, per aquests dies: ((Train)), de ((Peter Dexter)); ((Suicidios ejemplares)), del ((Vila-Matas)) (comprat a una benzinera); ((El hombre en suspenso)), de Saul ((Bellow)); i ((Escrito a lápiz)), de Robert ((Walser)). Amb això penso arribar al 2006, tenint en compte que haig de llegir també un parell de llibres d’arquitectura. Seguiexo sense trobar Las vidas de Zuckerman, però avui m’han dit que el gener surt El legado de Humbold, del Below.

Anuncios

Aquí nos vemos, de John Berger

M’impressionen aquests escriptors capaços de semblar que comencin de zero. Els importa un rave el que hagin pogut escriure tots els altres, i el seu món és independent i autònom del món del llibre, dels crítics i, segurament, dels propis lectors. És un exercici d’intel.ligència que fa mal al lector, li trenca qualsevol fantasia d’apropar-se mai a aquest nivell de sensibilitat creadora…

Libra, de Don DeLillo

A ((DeLillo)) jo el tenia per una mena d’escriptor obsessionat per la modernitat; els temes del moment, llenguatge jove,etc. En realitat el tinc per una mica hortera, suposo que per culpa de la foto de la solapa, on surt amb una mena de foulard i amb un pentinat de perruqueria d’anunci de grecian 2000. La meva part classista ha comprovat que no havia "cursat estudis de literatura a Harvard", i amb això he vist confirmat el diagnòstic. No és veritat; Amb ((Libra)), el paio havia escrit (1988) un llibre sobre el tema menys sublim possible:l’assassinat de Kennedy, etc. Però demostra tal capacitat narrativa, controla tan bé els temps, els personatges, que sempre saps on ets, tot i que treballa amb una pila de registres temporals. I no utilitza recursos barats per a distingir-los, confia en la seva intel.ligència (i en la teva). Demano disculpes per haver pensat malament d’ell, tot i que, ara que hi penso, i fullejant ((Americana)), ((Cosmópolis)) o ((Body art)), els recordo sense prejudicis (de fet els he llegit tots fa poc) i crec que també estan bé.

Oración por Owen, de John Irving

Ara mateix acabo d’acabar aquest llibre (molt groixut, m’ha durat gairebé una setmana!). Irving em fa plantejar una qüestió: quina és la línia fina entre un escriptor molt bo com ell, i un de "culte" com Bellow?. D’entrada es podria dir que de les novel.les de Bellow no se’n poden fer pel.lícules, mentre que de les d’Irving se n’han fet de totes (excepte: quina casualitat, de Libertad para los osos, la millor, la més de "culte"). Irving te una capacitat brutal de construir històries, i de històries dins de les històries, històries subordinades, encadenades, complicadíssimes, amb personatges que funcionen sempre, tots amb la seva pròpia veu, inconfusibles. Aquesta vegada no hi ha ossos, ni lluita lliure (però sí gotes d’incest), els seus elements constants. Hi ha, en canvi, religió, miracles i màgia, que no són el meu fort. De tota manera és una gran novel.la, i el personatge d’Owen és grandiós.

No em deixis mai, de Kazuo Ishiguro

Amb un nom així no em sorprèn qui sigui tan dolenta, aquesta novel.la. Ishiguro va escriure ((El que resta del dia)), francament bona, de la qual es va fer una pel.li també bastant bona. El 95 va escriure ((Los inconsolables)), bastant infumable, i ara això. A aquest noi se li veu massa que vol que es faci una altra pel.li d’aquest llibre. El tema (una història d’amor entre clons!) sembla propici a fer una pel.li americana de les que jo no vaig a veure. El tema sembla que està de moda. Ara ha sortit un nou llibre del ((Houellebecq)), que també sembla ser que va d’això, d’ésser clonats. Aquesta no penso ni tocar-la (la del Houellebecq, un escriptor dolent amb vista pels negocis), però el que em sembla greu és que el crític no sàpiga de l’existència de la novel.la d’Ishiguro. Clar que, anant més lluny, també és greu que no sàpiga que abans, ((Kureishi)) ja havia escrit una novel.la curta: ((El cuerpo)) en la qual parlava de transplantaments i demés. Ja ho vaig dir: aquesta colla d’escriptors anglesos s’han quedat sense idees. Sort de ((Bainville)).