Principiants, de Raymond Carver

Hi ha llibres, literatura, que simplement pots llegir (lletres, paraules, conceptes…), uns altres que pots escoltar (i amb sort sentir), però hi ha literatura que mentre llegeixes pots veure, i també sentir, i escoltar. Aquesta no és una característica que determini la qualitat, l’excel·lència d’un llibre: pot tenir això i en canvi no valer un pito. Però Carver ho te tot: et remou les tripes fins al fons, i et deixa sempre amb feina per a fer tu. Se’n refia de la intel.ligència de qui ho ha de llegir, t’exigeix que participis en els seus abismes, que remenis en racons de la teva pròpia història, i deixa que tu mateix vagis trobant els fils. Suposo que també pots llegir Carver com simple realisme americà, però aleshores et perds la meitat de la pel.li. Principiants és més que una reedició de “De què parlem quan parlem de l’amor”. Aquesta vegada no m’he sentit estafat per l’editorial de torn. És tot un altre llibre, i les mateixes narracions et semblen noves, i molt més bones. En fi, Carver és molt bo. Llegiu també ((Catedral)), o ((Si em necessites, truca’m)).