Més de Paul Auster

Com que m’he compromès a parlar uns segons en un programa de ràdio sobre ((Bogeries de Brooklyn)) del (Paul Auster)), he baixat de la prestatgeria tot el que tinc seu. Solament trobo a faltar (precisament) El palacio de la luna, el llibre amb el qual vaig descobrir Auster (qui el tingui que me’l torni. També he trobat a faltar, en una mirada ràpida, els contes del Cheever, i un de l’Irving: Una dona difícil). Torneu els llibres, plis.

Després deurien seguir la Trilogia de Nova York, El país de las últimas cosas, La música del azar, Leviatán, Mr. Vértigo, Timbuktú, El libro de las ilusiones, La nit de l’oracle i les Bogeries de Brooklyn. A banda, hi ha els llibres de més o menys memòries, com El cuaderno rojo, La invención de la soledad, Viure al dia o Experiments amb la veritat. Crec que no em manca gran cosa, al menys de l’essencial. Fins a Leviatán, tot em va agradar.

Auster tenia el gran mèrit de poder introduir elements màgics a les seves obres sense fer el ridícul. Aconseguia un alt nivell de versemblança, de credibilitat parlant d’històries impossibles. Amb això s’allunyava dels altres narradors americans del segle que m’han interessat: Faulkner, Bellow, Philip Roth…, fidels a un realisme estricte. Com a contemporani total, caldria  comparar-lo també amb Richard Ford, del qui, a més, el separa el marc geogràfic de les seves novel.les (com de Faulkner, clar).

 És quan vol fer una novel.la realista, deixant de banda la seva faramalla d’atzars i altres enginys, quan fot la pota. És un terreny que no domina. La mateixa estructura no s’aguanta. Bogeries està narrada en primera persona per un personatge que t’obliga constantment a fer un esforç per creure’t que és un corredor d’assegurances, i no pas ell, Auster, amagat al darrere.

A més, la narració en primera persona no l’impideix "saver-ho" tot de tothom, el que fan i el que pensen. Això fa que no ens creguem res del que passa. Els personatges són encartronats, entren i surten malament. Alguna idea (l’Hotel Existència?) no està desenvolupada. Pel que fa a l’element essencial, la seva malaltia fatal, tot i dir que tenia els dies comptats, immediatament (pàgina tercera, la 11 del llibre) ja diu que el seu càncer de pulmó "estava en remissió i hi havia motius per a ser moderadament optimistes"… Això ho presenta algú d’aquí a un premi de festa major i el descarten a la primera ronda.

Els diàlegs són dolents, el text és infumable. ¿Com pot ser que la seva filla (doctora (!) en bioquímica però que solament parla amb tòpics),  li digui, al seu pare (que figura que s’està morint) que no li estranya que la "mama" s’hagués acabat divorciant, etc. Tot plegat un conjunt de despropòsits. 

Al final, amb la referència a l’11 de setembre, vaig sentir autèntica vergonya aliena:  és una tonteria dir que aquell dia va suposar un abans i un després en "les glòries i misteris de la vida ordinària (…) o que va suposar un qüestionament sobre la possibilitat d’aquesta vida ordinària en l’Amèrica d’avui dia". Si els fets de l’11 de setembre han canviat la vida ordinària sembla que hagi estat més aviat a l’Iraq que no pas a l’Amèrica de l’Auster.

Lot de llibres #4

Avui, 4 llibres una mica estranys. Res de novel.la nordamericana ni centroeuropea. 4 llibres extraordinaris i bastant inclassificables (tots són inclassificables, al menys els que són bons de veritat).

  • ((Gran Sertón: Veredas)), de ((João Guimarães Rosa)). Traducció boníssima de l’Ángel Crespo. Una meravella.
  • ((La consciència de Zeno)), de l'((Italo Svevo)). Aquest llibre és força conegut, però que la gent se’l llegeixi és una altra cosa. L’Svevo és de Tieste, o sigui que la novel.la sí que és una mica centroeuropea.
  • ((Caterva)), de ((Juan Filloy)). Una obra raríssima, d’un escriptor citat pel Cortázar. Al menys, fullegeu-la a la llibreria. 
  • ((Viatge a Itàlia)), de J.W. ((Goethe)).  

Bogeries de Brooklyn, de Paul Auster

Aquí hi ha un problema: aquest llibre és dolent, sense remisió, un desastre, però les crítiques que he llegit en general el deixen bé. Què passa? No es pot dir que un llibre és dolent? Paul Auster ha escrit un munt de llibres bons: El palau de la lluna, La música de l’atzar, Triligia de Nova York, etc. Ara, no s’entén com ha pogut escriure això. Però la presentació del llibre diu:

Amb Bogeries de Brooklyn, el sempre sorprenent Paul Auster ha escrit el que és la seva novel·la més càlida, un himne commovedor i inoblidable de les glòries i els misteris de la vida ordinària. Però també un qüestionament sobre la possibilitat d’aquesta vida ordinària en l’Amèrica d’avui dia.

Mentre el vas llegint, pots arribar a creure coses com que no l’ha escrit realment ell, o que és una joguesca amb els seus amics (a que ho presento i ho publiquen, etc.). També m’imaginava una mena de joc en el qual s’organitza de qualsevol manera una història amb els personatges reals d’un dinar de nadal, per exemple. Un desastre, i suposo que la traducció al català (plena de frases del costumari català) tampoc no ajuda, encara que no pot ser només això.