No em deixis mai, de Kazuo Ishiguro

Amb un nom així no em sorprèn qui sigui tan dolenta, aquesta novel.la. Ishiguro va escriure ((El que resta del dia)), francament bona, de la qual es va fer una pel.li també bastant bona. El 95 va escriure ((Los inconsolables)), bastant infumable, i ara això. A aquest noi se li veu massa que vol que es faci una altra pel.li d’aquest llibre. El tema (una història d’amor entre clons!) sembla propici a fer una pel.li americana de les que jo no vaig a veure. El tema sembla que està de moda. Ara ha sortit un nou llibre del ((Houellebecq)), que també sembla ser que va d’això, d’ésser clonats. Aquesta no penso ni tocar-la (la del Houellebecq, un escriptor dolent amb vista pels negocis), però el que em sembla greu és que el crític no sàpiga de l’existència de la novel.la d’Ishiguro. Clar que, anant més lluny, també és greu que no sàpiga que abans, ((Kureishi)) ja havia escrit una novel.la curta: ((El cuerpo)) en la qual parlava de transplantaments i demés. Ja ho vaig dir: aquesta colla d’escriptors anglesos s’han quedat sense idees. Sort de ((Bainville)).

Anuncios

5 comentarios en “No em deixis mai, de Kazuo Ishiguro”

  1. Hola!

    T’animes a participar en un club de lectura radiofònic sobre “No em deixis mai”, aquest dimarts a tres quarts de sis a Catalunya Ràdio?

    Si és que sí, envia’m un mail i ja et trucaríem nosaltres des de la ràdio.

    Gràcies!

    Eva Piquer

    Me gusta

  2. puc entendre els arguments de la teva critica però jo trobo que es un llibre força bo, recorregut de principi a fi per un sentiment de tristesa i buit molt importants, es un dels llibres més tristos que he llegit últimament. Està ple d’una malenconia, d’una realitat molt dura, en definitiva ens parla i afronta amb la mort, no creus?

    Me gusta

  3. Gràcies, Joan. Segurament el meu judici va ser massa dur, i ara, amb el temps que ha passat el llibre el recordo una mica més suggerent, millor. Suposo que també em va influir negativament el fet d’haver escrit abans novel.les d’un nivell molt alt.

    Me gusta

  4. Jo també he llegit el llibre i m’ha deixat una sensació extranya. Per una banda si que és veritat que l’evolució psicològica dels personatges és força bona i que transmet amb intensitat una forta senseació de tristor.
    Però per l’altra no entenc per quins set sous a cap dels protagonistes se li acudeix fugir en cap moment. No ho entenc, i em sembla que és com si l’autor hagués capat la idea de les ments dels seus personatges perquè sinó no hagués sortit la novel·a que ell volia.

    Per cert, Houellebecq literàriament no és cap joia, però crec que sap captar la direcció en que ens estem movent com a societat. Encara que ho faci demagògicament, té molta traça per comprendre els efectes que ens causarà l’avanç de la genètica .
    Com a individus i com a societat.

    Me gusta

  5. a mi m’ha semblat forÇa bo, el llibre de Ishiguro i coincidexo amb en Joan en aquest sentiment de tristor ala vergada tan dolÇ que recorreix el llibre. d’altra banda y en referencia al commentari de l’Aleix em faig la mateixa pregunta, por que els personatjes ho aceptan tot y no intentan fugir. Pero, se me acudeix pensar que, igaul que aquets nois, nosaltres tambe aceptem tot lo que ens impossa el sistema y no fem res por canviarlo ni fugir.

    Me gusta

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s