Hotel Savoy, de Joseph Roth

M’agraden els llibres d’autors centroeuropeus. Joseph Roth és l’autor de ((La leyenda del santo bebedor)), realment bona, una mena de metàfora d’ell mateix, que va morir alcoolitzat. El llibre (Hotel Savoy) és d’un gènere corrent: un espai ple de personatges que s’ntrecreuen i que pretén ésser una metàfora d’alguna cosa exterior, com és en aquest cas l’europa central i de l’est posterior a la primera guerra mundial. Hi ha un munt de llibres que em venen al cap, d’hotels i de grups de gent: La colmena, Hotel New Hampshire o La vie, mode d’emploie, la millor sens dubte (entre moltes més, però no soc cap crític ni pretenc massa rigor…). El llibre té imatges molt bones, frases genials, i està atravessat d’una modernitat que recorda ((Queneau)) o ((Perec)). Veure ((Oulipo)). La traducció és del Feliu Formosa, bona, com sempre. Per cert, algú hauria de tornar a traduir tot allò que el Pedrolo va destrossar fa 30 anys, no?

Lot de llibres #3

Em feu enveja, quan penso que vosaltres encara no heu llegit aquests llibres. Jo els podria rellegir, de fet, però no és la mateixa cosa. Aquí els teniu. Cadascún obre un camí que no s’acaba mai (per això ens agraden els llibres bons), i en cadascún hi ha la barreja justa entre una forta personalitat individual i un soroll de fons extens i múltiple…

  • U. Trenes rigurosamente vigilados. Bohumil ((Hrabal)).
  • DOS. La leyenda del Santo Bebedor. ((Joseph Roth)) (un dels altres Roth, juntament amb Henry i Philip; res a veure entre sí)
  • TRES. Mi amigo Pierrot. Raymond ((Queneau)).
  • QUATRE. Tres tristes tigres. G. ((Cabrera Infante)).
  • CINC. Bella del Señor. Albert ((Cohen)).

Bella del Señor deu de ser un dels llibres que més he regalat, juntament amb "La vie, mode d’emploi" de Georges Perec (una altra brutalitat de llibre, però no puc fer lots tan grans).  

Gema Benito i la traducció de llibres

¿Por qué no se cita al traductor?

Estic emocionat: aquestes paraules són la primera resposta de l’espai exterior al meu blog. Fins ara (de fet fa quatre dies que això ha començat), només tenia algun comentari d’amiguets, però no havien entrat veus de fora, encara que sigui amb una pregunta així: ¿Por qué no se cita al traductor? , que no té gaire a veure amb el que deia del llibre de Manea. Resposta: Gema, un saludo, eres la visitante número 1 (real, sin truco) de la página. Para dar ejemplo, yo hago de traductor, aunque seguro que tu, como traductora que eres (ajá! lo sé, te he visto en Internet, sé que tienes un pasado en internet!), digo, debes entender de coña el catalang.

Pero tienes razón. Así que lanzo algunas ideas sobre traducción de libros:

  • Si un llibre està editat en català i castellà, sempre el compro en català. Excepte, clar, si és un llibre escrit originalment en castellà (hi ha gilipolles que s’han llegit els Cien años de soledad en català…)
  • Si un llibre és bo, sempre es pot traduïr. Si és bo, ho aguanta tot. És una mena de prova del 9. I si algú em diu que és millor llegir el Finnegans wake en  anglès no em molestaré en contestar-li.
  • Les traducions aguanten pitjor que els propis llibres el pas dels anys, fins i tot les bones traduccions.  Ja sé que hi ha alguna excepció.
  • Alguns llibres guanyen amb la traducció. Això explica que algun ferro editat i escrit per aquí hagi tingut un cert èxit quan es tradueix al francès o a l’anglès. En aquest cas el/la traductor/a li esmenen una mica la txapussa a l’autor/a local. M’estan agafant ganes de llegir el Ferran Torrent en francès, a veure si arribo a la pàgina 50.

Contra Sainte-Beuve, Records d´una matinada, de Marcel Proust

Boníssim, l’estava llegint, però he començat a fullejar el del Philip Roth i s’ha colat pel mig.

Segueixo (4 de desembre de 2005).

No crec que sigui tan boníssim. Llegir Proust és llegir La recherche, tantes vegades com puguis, i si pots en francès. Sembla una mica agafat pels pèls publicar tot el que es troba d’un escriptor com ell, encara que en aquest cas, entre molta tonteria hi pots trobar el genial antecedent de la madelena…

Zuckerman encadenado, de Philip Roth

No em distregueu, l’estic llegint.

12/11/2005. ja l’he acabat. Es tracta de 4 novel.les, les primeres del personatge de Nathan Zuckerman, que després anirem trobant fins les darreres novel.les de Roth. Vaig començar, arbitràriament, per "La lección de anatomia", que segurament és la millor de les quatre. També és bo "La orgía de Praga", sobre una estada de N.Z. a Praga als anys 70. El primer llibre "La visita al maestro", és sorprenent, amb un tipus de narració encara molt poc madura (tot i que Roth ja tenia 45 anys). Roth és un escriptor que ha evolucionat a la vista dels lectors, durants els anys 80 i 90, a una edat a la qual molts escriptors ja no tenen res a dir (no dic noms). A les llibreries he fullejat el nou llibre: "Complot contra els Estats Units", i m’ha fet mala pinta; no m’agradaria que assenyalés la devallada, quan Roth ha aguantat molt bé fins els 70 anys. De tota manera, tant "La mancha humana" com "Animal moribundo", estan lluny d’obres tan genials com "El teatro de Sabbath", "Patrimonio" o "Me casé con  comunista".