El dia de mañana, d’Ignacio Martínez de Pisón

Una novel.la que m’ha recordat “El dia del Watusi” del Juan Casabella, però sense el punt de frikisme d’aquell llibre, que el va fer quasi genial. En aquest el que li fa mal és la necessitat d’escriure en primera persona (moltes primeres persones) que li donen al llibre un to una mica massa d’anar per casa. És interessant, però, i me l’he llegit d’una tirada.

La noche de los tiempos, d’Antonio Muñoz Molina

L’estic acabant, la qual cosa vol dir que solament porto 800 pàgines. No em queixo de la durada, m’agraden els llibres llargs, però aquesta vegada l’AMM ha omplert 1000 pàgines amb molt poca substància, poquíssima. A més, la seva coneguda tesi que tots eren igual de dolents durant la guerra i la república (una tesi que sembla concordar amb els temps tan políticament ambigus que corren ara), per exemple. En ocasions s’adona que s’ha passat una mica i fa diferències… La història d’amor és una autèntica xorrada, podria llegir-la en qualsevol novel.la d’estació de tren. I la manera d’escriure: semble que vulgui emular el Javier Marias, amb les subordinades infinites, amb les formes gramaticals una mica al límit…però no ho aconsegueix, en absolut. En fi, el salva la detallada precisió de les descripcions de les actituds, dels llocs, els gestos i les expressions, aquí és on AMM se salva, amb nota. Però és clar que no aconsegueix ésser Marias, ni Proust, per suposat. Ho vaig dir quan vaig llegir el bodrio de ((El viento de la luna)). Suposo que el AMM de ((El jinete polaco)) o fins i tot de ((Sefarad)) no tornarà. Fins i tot el de les novel.letes magnífiques del començament: Beltenebros, Beatus Ille, El invierno en Lisboa, etc. Llàstima.

Kokoro, de Natsume Soseki

Se suposa que Soseki és un autor de capçalera del Mukarami, la qual cosa ja m’hauria d’haver posat en guàrdia. He arribat una mica a la conclusió (provisional) que Mukarami (com cert cinema modern japonès o coreà) és fast food cultural, lectures aparentment cultes però en realitat de molt baix nivell. Ho sento. Soseki, un autor de culte (o això pretenen els editors) no vendria llibres ni en una estació de tren, si fos europeu. En tot cas Soseki te el valor d’haver iniciat una via de modernitat al Japó. No està malament això.