Mi madre, de Richard Ford

Richard Ford sembla haver deixat d’escriure, al menys les bones i gruixudes novel·les que publicava els anys 80 i 90: ((Un trozo de mi corazón)), ((Incendios)), etc. També les del Frank Bescompte: ((El periodista d’esports)), ((El dia de la Independència)), ((Acció de gràcies))… També són molt bons els seus contes, i és bastant imprescindible un recull seu de contes nord-americans. Ara, a manca de nova novel·la, han publicat una vella narració (1988), autobiogràfica, molt centrada en els seus pares, i especialment la seva mare. Està bé, sobre tot la primera part. Al final ja no sap què dir, la història es converteix en banal (i autojustificatòria de la seva actitud els darrers mesos de vida de la mare). Val la pena llegir-ho, en tot cas. Ford és molt bo.

Anuncios

Homer i Langley, de E.L. Doctorow

((Doctorow)) és un escriptor extraordinari. Ragtime, Billy Bathgate, The Waterworks, Ciutat de Déu, Vides de poetes. Absolutament imprescindibles. Aquesta novel.la no és la seva obra mestra, però està bé. Però, sobre tot, llegiu les altres, sens falta, urgentment.

El lladre d’ànimes, de Charles Baxter

Dolent. Havia llegit ((El festí de l’amor)) al seu dia, malgrat que el títol em tirava enrere, i vaig pensar que no estava malament del tot. Ara aquest és una autèntica xorrada. És com si aquest paio pretengués ser una mena de John Banville (al menys el de Eclipse o Impostures, genials), però clar, això no passa ni en broma. No el llegiu, a menys que no tingueu res més a ma (amb la de llibres bons que hi ha…).

La humiliació, de Philip Roth

No sé quants llibres li queden per escriure al ((Roth)) (aquest Roth, els altres Roth són morts fa temps…). Llibres curts, densos, plens de mort i de sexe, amb els que sembla anar conjurant les seves pèrdues.
No són el millor que ha escrit, per suposat, però cada llibre és un parell o tres d’hores de passió lectora. Que duri.

Res a témer, de Julian Barnes

Escric aquesta nota (crítica aforística, he llegit que es definia aquest blog meu en un altre blog (famós i premiat) de llibres). De fet, em limito a dir de cada llibre: a) que l’he llegit (i així me’n recordo al cap dels anys, ja començo a oblidar-me de moltes coses) i b) Si l’he trobat bo, una merda, o qualsevol dels estat intermedis. Aquesta segona indicació serveix, al menys, per a mitja dotzena de coneguts meus que se’n refien (més o menys) del meu criteri. Final de la nota.
El llibre: boníssim. Llegeixo Barnes des de l’inici, amb el lloro de Flaubert. Era quan ell, el McEwan, el Swift o l’Amis començaven a publicar aquí. Boníssimes novel.les angleses. L’Amis no tant, tot sigui dit (el temps ho ha demostrat). Barnes ara escriu sobre la por a morir, i barreja la seva biografia (una part: pares i germà) amb l’actitud davant la mort de la seva família literària (Montaigne, Flaubert, Daudet, tothom). La crítica que surt a les solapes parlen de “el llibre més divertit de Barnes, etc””. Cal ser imbècil per dir això. És un llibre duríssim, i la ironia del Barnes potser encara el fa més dur de pair. Repeteixo: boníssim. Curiosament, haver-lo llegit després de Dublinesca m’ha fet relacionar tots dos llibres. Res a veure, encara que el tractament de referències erudites i algunes coincidències biogràfiques m’ho van suggerir. Res.

Dublinesca, del Vila-Matas

Suposo que, si sou addictes al ((Vila-Matas)), llegireu aquest llibre (com els altres) amb independència del que jo, o qualsevol altre, pugui dir. Jo he fet el mateix. Vila-Matas està sobrevalorat, però no deixa de ser algú que ha tingut moments (llibres) molt bons. Aquest, però, no sembla ser el millor moment del V-M, ni aquest és un dels seus llibres més bons (no ho és en absolut), però em costa parlar-ne malament, per les bones estones que he passat llegint els seus llibres (fins i tot aquest).