El aliento del cielo, de Carson McCullers

Després de llegir ((El cor és un caçador solitari)), i ((Iluminación i fulgor nocturno)), volia llegir ((Reflejos en un ojo dorado)). Solament el vaig trobar en un llibre que recull tots els seus relats i les tres novel.les curtes: Reflejos… i també ((La balada del café triste)) i ((Frankie i la boda)). Amb introducció de Rodrigo Fresán (Fresán és millor fent pròlegs que novel.les: dolentes i pedants).

Reflejos és molt bona, i les altres dues novel.les ho són una mica menys. En tot cas, però, res a veure amb la sensació que tens quan llegeixes per primer cop El cor és un caçádor solitari. Les narracions curtes ocupen més de mig llibre, i en general són perfectament prescindibles.

La carretera, de Cormac McCarthy

No havia llegit res d’aquest escriptor. Sempre havia malfiat de l’èpica nordamericana que mostraven els seus títols (o al menys a mi m’ho semblava). En aquest cas, a més, s’hi afegia un to apocalíptic extrem. Mai no he suportat les profecies apocalíptiques, ni de cap mena. Quan vaig haver acabat la pila de llibres disponibles, no vaig tenir més remei que atacar-lo. A més, no volia deixar de conèixer un escriptor americà amb Pulitzer 2007 inclòs. Finalment m’he trobat un llibre dur de llegir (suposo que la longitud del llibre és una decisió conscient, per a fer més insuportable la travessia de l’infern que fan el pare i el fill). No faré una nota de solapa, però cal dir que la qualitat de la prosa de Cormac McCarthy és més que bona, excepcional. Les seves descripcions (gens teatrals, ni tampoc televisives o cinematogràfiques: és literatura pura) del món devastat, de la gent devastada per dins i per fora, ténen una capacitat d’encongir-te l’estómac força important.

Això no treu que m’hagi saltat un munt de pàgines, quan he cregut que ja estava prou convençut de com serà el món després d’una catàstrofe nuclear, i de com serem nosaltres. M’ha recordat una mica algun dels darrers del Saramago, que també he llegit una mica incomodat pel seu to apocalíptic.

En tot cas és molt recomenable, ni que solament sigui pels diàlegs entre pare i fill, tremendos.

 

Hank, La vida de Charles Bukowski, de Neeli Cherkovski

L’obra de Bukowski és tan autobiogràfica, que sembla redundant escriure’n una biografia, però quan t’hi poses t’atrapa de mala manera. La primera part mostra excessivament que l’ha fet en base a les pròpies narracions del Bukowski, però després comença a haver-hi material nou, i el llibre es fa més interessant. Amb això dono per acabat el cicle Bukowski. Molt bo.

Relatos de Kolimà, de Varlam Shalámov

Un conjunt de 32 narracions curtes, totes referides als anys que va estar en un camp de treball a Sibèria. Impressionant i molt ben escrit. És el volum I de 6 que han d’acabar sortint. El recomenaven els llibreters de la Central. Jo també el recomano.

Iluminación y fulgor nocturno, de Carson MaCullers

És l’autobiografia seva, dictada quan ja estava a les últimes. Interessant però no imprescindible.

Dublinesos, James Joyce

L’havia llegit en castellà, fa molts anys. Ara ha sortit en butxaca la traduccció del Mallafré, que també havia traduït l’Ulisses fa 20 anys. Les narracions són bones, algunes boníssimes, i l’última (Els morts), genial. Asolutament. És dificil trobar algú amb aquesta capacitat de fer que el lector vegi tot el que llegeix; les imatges i les idees (i quines!) es van desplegant com un diorama en 3D a mesura que passes la vista pels rengles escrits.