Munro

M’he passat un parell de mesos llegint tot el que he trobat de la Munro, començant pel darrer publicat aquí: Massa felicitat, molt bo. Ja ho havia dit abans: és una escriptora excepcional, segurament del grupet de sis o set millors escriptors, actualment. Em fa recordar (i enyorar) Bellow.

Anuncio publicitario

Avui em demanaven uns quants llibres per regalar…

…i quan m’he posat a pensar en escriptors imprescindibles, que es diu, m’ha agafat vertigen. Alguns, com l’Alice Munro, els he descobert fa relativament poc (però m’ha deixat al·lucinat). Ara mateix deu estar en el grupet dels millors, bastant indiscutiblement: vull dir que diu el Marias, l’AMM i d’altres (no vull dir que aquests estiguin en el grupet) tenen el mateix criteri (una cosa és escriure bé i l’altra és saber quan un llibre és o bo dolent). Vull dir també que hi ha escriptors bonets amb una trajectòria homogènia (el Fante, o el Richard Ford -que és bo però no mata (no n’estic segur, d’això que dic). I després hi ha escriptors que han fet coses bones i d’altres mediocres (Vargas Llosa) i d’altres que han fet coses bones i altres directament dolentes (Piglia o Paul Auster). Aquests dos no saps si s’han donat un cop al cap o els primers llibres els hi feia l’anterior dona. Inclassificable, podria posar en un grup a banda el Philip Roth, que te llibres excel·lents i d’altres més justets, o també el Rusdie (de tota manera són unes bèsties, no es pot comparar).

Autors sublims. És fàcil, i fins i tot em fa una mica de vergonya dir-ho: Saul Below/ Alice Munro/ Doris Lessing/ Naipaul/ Faulckner (no vaig més enrere)/ Doctorow (amb algun dubte)/ Bohumil Hrabal (ningú no en parla, és una béstia, també). Kundera amb reserves…
Com autors poc coneguts: Sigfried Lenz, Hugo Klaus (La pena de Bélgica) o Albert Cohen (Solal, 1930/ Bella del señor, 1968).

M’han agradat molt també el Roberto Bolaño (genial, boníssim, dels millors, encara que ara, publicant-li les escorrialles no li fan cap favor). I també el Coetzee (em fa una mica de tall recomanar un Nobel, però el que val val). També ha fallat amb els últims llibres, d’això pocs escriptors se n’escapen.
Dels anglesos de la generació del 45-48 m’agraden Julian Barnes (El lloro de Flaubert, etc), Ian McEvan (bestial El inocente), o Graham Swift (El país del agua, boníssima), però no el Martin Amis (cada vegada més dolent).
Continuarà.

Nick Hornby

He llegit un parell de novel.les d’aquest escriptor anglès. Són una mica tontes però estan ben escrites i són intel.ligents i d’enfoc progressista. Bàsicament són divertides (això per qui li interessi la diversió). He llegit ((Un gran chico)) i ((Tot per una noia)). Molt millor el primer, segur. No dic que no en llegiré algun altre, si el veig en butxaca i no hi ha res millor per llegir. Hornby, a més, és guionista, i ha fet el guió de la molt bona pel.li «An Education». Molt millor que les novel.les.