Elegia, de Philip Roth

Molt bo. Roth està fent la crònica de la seva decadència física, llibre a llibre. Està escrit en tercera persona segurament per poder narrar el seu propi enterrament. M’ha tret la mala sensació de ((La conjura contra america)), una tonteria de llibre.

Un hijo del circo, de John Irving

Crec que amb aquest he acabat tot Irving (unes 10.000 pàgines aprox). És addictiu, bàsicament, i contra això no hi ha remei. Segueixo pensant que la millor novel.la, de lluny, és ((libertad para los osos)).

Escúchanos, Señor, Desde El Cielo, Tu Morada, de Malcolm Lowry

Com que Lowry és un escriptor indiscutible, mític, i a mi també m’ho sembla, no hi ha cap problema. Jo havia llegit, com tothom, Bajo el Volcán i Oscuro como la tumba… Aquest és un llibre de fragments, però llegit sencer és un Lowry total, amb les seves tempestes, barcos mercants, borratxeres i tavernes. Molt bo, clar.

Pnin, de Vladimir Nabokov

Fa dies vaig dir que no acabava de trobar-li la gràcia al Nabokov. Ja sé que dir això és molt greu. També és veritat que la seva producció és molt heterogènia: va viure i escriure molts anys, en països i situacions molt diferents. Aquest és un llibre boníssim, que m’ha fet canviar el criteri, i m’ha fet venir les ganes de llegir-ne més coses (però no pas rellegir Ada o Lolita). Pnin és un personatge que sembla creat a mitges entre Bukowski i Bellow.