El regreso del Húligan, de Norman Manea

Em passa sovint de llegir llibres de memòries (llibres-resum, llibres-confessió, llibres-excusa) de gent, escriptors bàsicament, dels quals no he llegit res abans. Em va passar amb ((Elias Canetti)), amb Jaroslav ((Seifert)), i tants altres. El cas de ((Manea)) és extrem: un escriptor poc conegut aqui, d’un país (Rumania) del qual en sabem molt poc, i amb una pila de contradiccions tremenda a la seva esquena. Històries interessants, des de 1941 fins a la seva darrera tornada a Rumania el 1997. És tremenda la manera d’articular el llibre (absolutament anàrquica, com ell mateix, és un llibre-húligan total).

Tota la literatura del centre d’europa m’interessa. Tot i que a estones és un llibre irritant (suposo que aquesta capacitat d’irritar és la mesura de la seva qualitat, en un personatge com ell), és de lectura recomanable. Allà vosaltres. 

Lot de llibres #2

El Tayo, a propòsit del Lot #1 em recorda l’existència de dos llibres molt bons: “El fantasma del rey Leopoldo” d’Adam Rotschild, i “El corazón de las tinieblas”, de Joseph Conrad. Tots dos els he llegit -el primer me’l van deixar ell i la Mercè K – i tenen en comú el paisatge del riu Congo i el genocidi del rei Leopold de Bèlgica. L’Apocalypse now del Coppola es basa en la història del Conrad -del qual cal llegir també "Tifó" i "Lord Jim".

Per tant que el Tayo no pateixi, aquí va el ((Lot de llibres)) #2

• ((El fantasma del rey Leopoldo)) d’Adam Rotschild
• ((El corazón de las tinieblas)), de Joseph ((Conrad)),            

     i com a homenatge a la Bèlgica imperial, jo hi afegeixo un llibre realment excepcional, imprescindible:

• La pena de Bélgica, de ((Hugo Claus)).  

Hanif Kureishi

La Mercè K (una destacada membre del club d’adictes a la meva biblioteca)-, em diu que està enganxada llegint "El buda de los suburbios", que li havia deixat fa uns dies. En una de les primeres notes d’aquest blog jo havia parlat de la progressiva devallada d’autors anglesos com ((Ian McEwan)), o ((Martin Amis)). Crec que també és el cas de ((Kureishi)). Només fa falta comparar "El buda…" amb coses com "((El cuerpo))", de 2002. Ara he llegit "((Mi oído en su corazón))", una mena d’escrit personal, quasi de memòries, parlant del seu pare i d’ell mateix. Una crítica de El País deia que quan has d’escriure històries personals és que se t’ha acabat la imaginació. Bé, això és exagerat, però veient la quantitat de "material familiar" del que disposava, el resultat és fluix. Lluny, molt lluny del buda, i també de "El álbum negro" (1995) o "Intimidad" (1998). Un apunt: llegint aquest llibre (Mi oído…) veig que ((Kureishi)) també és fill d’escriptor, com ((Amis)) o ((Swift)). Què passa aqui?

De tota manera, seguiré llegint-me tot el que publiqui. Aquesta és una qüestió que també caldria analitzar.

Lot de llibres #1

• La fábrica de hielo, de Russell Lucas
• En deuda con el placer, de John Lanchester
• Una casa para el señor Biswas, de V.S. Naipaul
• La prueba acústica, de Siegfried Lenz
• Noces a casa, de Bohumil Hrabal

La víctima, de Saul Below

Saul Below ho posa fàcil: tot és bo, extraordinari. Ho he llegit gairebé tot de cop el darrer any, començant per ((Herzog)) i seguint cap endavant i cap enrere. ((La víctima)) és dels primers (1947), i ja apunta cap el que serà ((Les aventures d’Augie March)). Below és tan bo que es pot permetre escriure un llibre tan impossible com ((Henderson, el rey de la lluvia)). Si voleu lllegir ((Below)), comenceu per Herzog o l’Augie March, encara que amb ((Below)) és difícil dir quin és el millor, i aquesta, a més és una qüestió sense importància.

Home lent, de J.M. Coetzee

Sembla que a ((Coetzee)) el Nobel li va arribar al moment just, abans de la devallada. Tant ((Elizabeth Costello)) (que de tota manera és una mica millor) com ((Home lent)), són dos llibres perfectament prescindibles.  Llàstima, perquè tot el ((Coetzee)) anterior, fins ((L’edat de ferro)) és extraordinari. És dificil dir quin és el millor, però disparo a bulto: ((Esperant els bàrbars)). Per a començar a llegir Coetzee, però, recomano ((L’edat de ferro)).

Dissabte, de Ian McEwan

Ian McEwan és un dels escriptors dels quals compro tot el que surt, i que llegeixo amb impaciència, normalment deixant en pausa el/s llibre/s que estigui llegint en aquell moment. El millor llibre seu, però, segueix essent "L’Innocent", que formava part d’una llista de llibres recomanats fa molts anys per un amic (Jesús de La Torre), una llista que també incloïa autors com ((Sigfried Lenz)) o ((Russell Lucas)) (dos descobriments). Aquesta última novel.la de ((McEwan)) es deixa llegir, però abusa de la falsa erudició i mostra massa l’estructura del llibre: desenvolupament durant un sol dia (Ulisses de baratillo), repertori de violències (personals, de grup, institucionals, latents, obertes, etc). Finalment, tinc la impressió que tots els escriptors anglesos de la seva edat (nascuts al voltant de 1950), com ((Barnes)), ((Amis)), ((Swift)) i ((McEwan)) han acabat assemblant-se massa.