Invisible, de Paul Auster

Malgrat el que penso de l’Auster a partir de ((Bogeries de Brooklyn)), m’he comprat el llibre. En algun lloc havia llegit que era una mica millor que els darrers (no costava gaire). Tinc una teoria amb PA: no és capaç d’escriure una novel.la sencera. En aquest llibre, Auster semble haver escrit la primera part (60 pp) i haver-se encallat. Aleshores canvia de temps i de narrador i segueix, com si fos un cadavre exquis. I ho torna a fer amb les notes per a la tercera part (ara en 3a persona), i finalment amb el diari de la Cécile. Poca substància i molt mal escrit. Això és el que més em va sorprendre quan vaig llegir Bogeries: semblava que l’hagués escrit un altre. Ara ho torno a pensar (o potser eren els primers, els bons, els que li havia escrit un altre?). Un pensament em va crear mentre llegia: podria haver estat una bona novel.la si l’hagués escrit l’Ian McEvan, per exemple.

Anuncio publicitario

Ciudad de Dios, de E.L. Doctorow

Extraordinari. No és cap sorpresa, Doctorow ja havia escrit un grapat de llibres extraordinaris, imprescindibles.

Minuto de silencio, de Sigfried Lenz

Insisteixo: llegiu ((Lección de aleman)), i també ((Campo de maniobras)) o ((la prueba acústica)). Aquest, escrit amb més de 80 anys, és prou bo.

Objetos perdidos, de Sigfried Lenz

((Sigfried Lenz)) és un escriptor boníssim. El vaig descobrir, fa molts anys, amb ((Campo de maniobras)), i després amb ((Lección de alemán)) i ((La prueba acústica)). Ara, aquest llibre, escrit amb més de 70 anys, és una petita meravella. De tota manera, cal llegir els 3 que he dit, i també (no tan imprescindibles) ((Duelo con la sombra)) i ((El legado de Arne)). Crec que hi ha una nota d’aquests darrers dos.

El amor de una mujer generosa, d’Alice Munro

Todo cuanto amé, de Siri Hustvedt

Rayuela, de julio Cortázar

L’he llegit per tercera vegada. Aquesta vegada per ordre de capítols, inclosos els "prescindibles". És tan extraordinària, tan fundacional, tan bona, que fa mal.

L’encantadora de Florència, de Salman Rushdie

Qui t’ha vist i qui et veu, Salman Rushdie. Quina tonteria de novel.la màgico-històrica, que sembla destinada a ser llegida en format de best-seller, de peu dret al metro. Però no, perquè els autèntics best sellers, al menys, estan més ben estructurats i es deixen llegir millor. Tonta tonta la novel.la.

Indignació, de Philip Roth

Sense ser el millor Roth, és un retorn a una via coneguda que havia deixat estar, després de tanta malaltia, tant animal moribund. És una bona novel.la.

Elegia per un americà, de Siri Hustveldt

És bo, però no és Updike, com diu la solapa. Ni de conya. Però és molt millor que el que escriu l’Auster darrerament, això no costa gaire.