Por orden alfabético, de Jorge Herralde

És una mena de continuació de Opiniones mohicanas. Com allà, és un seguit de textos de presentacions, xerrades, articles i demés referits a escriptors, fonamentalment els d’Anagrama, però també d’altres. Si t’interessen els llibres te’l tragues en una nit.

Anuncios

Duelo con la sombra, de Siegfried Lenz

Fa anys, algú em va recomenar ((Campo de maniobras)), de ((Siegfried Lenz)). Vaig quedar meravellat de la qualitat i la força d’aquesta novel.la. Després vaig llegir les altres grans novel.les seves: ((Lección de aleman)) i ((La prueba acústica)). Són tres llibres que cal llegir.

En canvi, aquest ((Duelo con la sombra)) és prescindible. Interessant, però solament per als incondicionals de Lenz, o els interessats per aquest peróde de la postguerra europea.

Aquí nos vemos, de John Berger

M’impressionen aquests escriptors capaços de semblar que comencin de zero. Els importa un rave el que hagin pogut escriure tots els altres, i el seu món és independent i autònom del món del llibre, dels crítics i, segurament, dels propis lectors. És un exercici d’intel.ligència que fa mal al lector, li trenca qualsevol fantasia d’apropar-se mai a aquest nivell de sensibilitat creadora…

Oración por Owen, de John Irving

Ara mateix acabo d’acabar aquest llibre (molt groixut, m’ha durat gairebé una setmana!). Irving em fa plantejar una qüestió: quina és la línia fina entre un escriptor molt bo com ell, i un de "culte" com Bellow?. D’entrada es podria dir que de les novel.les de Bellow no se’n poden fer pel.lícules, mentre que de les d’Irving se n’han fet de totes (excepte: quina casualitat, de Libertad para los osos, la millor, la més de "culte"). Irving te una capacitat brutal de construir històries, i de històries dins de les històries, històries subordinades, encadenades, complicadíssimes, amb personatges que funcionen sempre, tots amb la seva pròpia veu, inconfusibles. Aquesta vegada no hi ha ossos, ni lluita lliure (però sí gotes d’incest), els seus elements constants. Hi ha, en canvi, religió, miracles i màgia, que no són el meu fort. De tota manera és una gran novel.la, i el personatge d’Owen és grandiós.

No em deixis mai, de Kazuo Ishiguro

Amb un nom així no em sorprèn qui sigui tan dolenta, aquesta novel.la. Ishiguro va escriure ((El que resta del dia)), francament bona, de la qual es va fer una pel.li també bastant bona. El 95 va escriure ((Los inconsolables)), bastant infumable, i ara això. A aquest noi se li veu massa que vol que es faci una altra pel.li d’aquest llibre. El tema (una història d’amor entre clons!) sembla propici a fer una pel.li americana de les que jo no vaig a veure. El tema sembla que està de moda. Ara ha sortit un nou llibre del ((Houellebecq)), que també sembla ser que va d’això, d’ésser clonats. Aquesta no penso ni tocar-la (la del Houellebecq, un escriptor dolent amb vista pels negocis), però el que em sembla greu és que el crític no sàpiga de l’existència de la novel.la d’Ishiguro. Clar que, anant més lluny, també és greu que no sàpiga que abans, ((Kureishi)) ja havia escrit una novel.la curta: ((El cuerpo)) en la qual parlava de transplantaments i demés. Ja ho vaig dir: aquesta colla d’escriptors anglesos s’han quedat sense idees. Sort de ((Bainville)).

Gema Benito i la traducció de llibres

¿Por qué no se cita al traductor?

Estic emocionat: aquestes paraules són la primera resposta de l’espai exterior al meu blog. Fins ara (de fet fa quatre dies que això ha començat), només tenia algun comentari d’amiguets, però no havien entrat veus de fora, encara que sigui amb una pregunta així: ¿Por qué no se cita al traductor? , que no té gaire a veure amb el que deia del llibre de Manea. Resposta: Gema, un saludo, eres la visitante número 1 (real, sin truco) de la página. Para dar ejemplo, yo hago de traductor, aunque seguro que tu, como traductora que eres (ajá! lo sé, te he visto en Internet, sé que tienes un pasado en internet!), digo, debes entender de coña el catalang.

Pero tienes razón. Así que lanzo algunas ideas sobre traducción de libros:

  • Si un llibre està editat en català i castellà, sempre el compro en català. Excepte, clar, si és un llibre escrit originalment en castellà (hi ha gilipolles que s’han llegit els Cien años de soledad en català…)
  • Si un llibre és bo, sempre es pot traduïr. Si és bo, ho aguanta tot. És una mena de prova del 9. I si algú em diu que és millor llegir el Finnegans wake en  anglès no em molestaré en contestar-li.
  • Les traducions aguanten pitjor que els propis llibres el pas dels anys, fins i tot les bones traduccions.  Ja sé que hi ha alguna excepció.
  • Alguns llibres guanyen amb la traducció. Això explica que algun ferro editat i escrit per aquí hagi tingut un cert èxit quan es tradueix al francès o a l’anglès. En aquest cas el/la traductor/a li esmenen una mica la txapussa a l’autor/a local. M’estan agafant ganes de llegir el Ferran Torrent en francès, a veure si arribo a la pàgina 50.