Psè. Llegiu Lluvia roja, 10x millor.
Etiqueta: Altres
El sobre negro, de Norman Manea
L’estic llegint ara, ja hi tornaré.
Ja l’he acabat. Estrany llibre, amb una prosa d’eficàcia tremenda, que et trasllada i et mostra la complexitat de la Rumania dels 80, i la dels 40. En tot cas és millor que comenceu per ((El regreso del húligan)).
La vista desde Castle Rock, d’Alice Munro
Em sap greu, perquè ella sembla ser que te coses molt bones, dels seus anys joves. Aquestes històries dels seus avantpassats estan bé, especialment al començament, però va perdent força i al final… l’he deixat. (ell mai no ho faria)
El profesor del deseo de Philip Roth
Ara han publicat aquest llibre de la sèrie del David Kepesh, escrit el 1977. És una mena de relat de les històries de Roth amb les seves dones. De fet el dedica a la Claire mítica.
El mal de Portnoy, de Philip Roth
No sé si havia estat publicada abans aquí, però em sona el títol de "El lamento de Portnoy". És de l’any 69, la qual cosa ja li escau. És un llibre bo, força, però no arriba ni de lluny al punt que Roth assolirà amb ((Zuckerman encadenado)) y ((la Contravida)), dels anys 85 i 86, segurament el millor que ha fet, tot i que també són magnífics ((Me casé con un comunista)) (1986) o ((El teatro de Sabbath)) (1995). Més discutibles els llibres dels darrers anys (La mancha humana i demés), tot i que ((Elegia)) (2006) torna a ser una meravella. En qualsevol cas, Roth és imprescindible.
Mil cretins, de Quim Monzó
No acostumo a llegir aquest tipus de llibres: narracions que es basen en l’exageració, l’absurd, la paròdia, com si s’haguessin de representar a la tele. És un prejudici meu, perquè hi ha precedents magnífics, els de l’humor jueu de Grouxo Marx, de Woody Allen. De fet, la conya catalana sembla bastant propera d’aquest humor. Vaig llegir no fa molt un llibre magnífic d’questa mena del ((Sergi Pàmies)) (s’ha mort ahir el seu pare, a qui vaig conèixer quan encara vivia amagat, un pensament per un home extraordinari), i ara aquest del Monzó sembla obrir una nova via. Les narracions de la primera part (fins la pàgina 93) són magnífiques, madures, profundes sense perdre la seva capacitat de fer-te somriure (una mica). Després, a la segona part, torna el de sempre, la narració enginyosa, i poca cosa més.
Un año pésimo, de John Fante
Aquesta novel.la l’havia escrit Fante feia molts anys, però la va publicar la vídua. És més fluixa que pregúntale… o ((espera a la primavera, Bandini)), però es pot llegir, sobre tot quan ja t’has enganxat al ((Fante)).
