La víctima, de Saul Below

Saul Below ho posa fàcil: tot és bo, extraordinari. Ho he llegit gairebé tot de cop el darrer any, començant per ((Herzog)) i seguint cap endavant i cap enrere. ((La víctima)) és dels primers (1947), i ja apunta cap el que serà ((Les aventures d’Augie March)). Below és tan bo que es pot permetre escriure un llibre tan impossible com ((Henderson, el rey de la lluvia)). Si voleu lllegir ((Below)), comenceu per Herzog o l’Augie March, encara que amb ((Below)) és difícil dir quin és el millor, i aquesta, a més és una qüestió sense importància.

Home lent, de J.M. Coetzee

Sembla que a ((Coetzee)) el Nobel li va arribar al moment just, abans de la devallada. Tant ((Elizabeth Costello)) (que de tota manera és una mica millor) com ((Home lent)), són dos llibres perfectament prescindibles.  Llàstima, perquè tot el ((Coetzee)) anterior, fins ((L’edat de ferro)) és extraordinari. És dificil dir quin és el millor, però disparo a bulto: ((Esperant els bàrbars)). Per a començar a llegir Coetzee, però, recomano ((L’edat de ferro)).

Dissabte, de Ian McEwan

Ian McEwan és un dels escriptors dels quals compro tot el que surt, i que llegeixo amb impaciència, normalment deixant en pausa el/s llibre/s que estigui llegint en aquell moment. El millor llibre seu, però, segueix essent "L’Innocent", que formava part d’una llista de llibres recomanats fa molts anys per un amic (Jesús de La Torre), una llista que també incloïa autors com ((Sigfried Lenz)) o ((Russell Lucas)) (dos descobriments). Aquesta última novel.la de ((McEwan)) es deixa llegir, però abusa de la falsa erudició i mostra massa l’estructura del llibre: desenvolupament durant un sol dia (Ulisses de baratillo), repertori de violències (personals, de grup, institucionals, latents, obertes, etc). Finalment, tinc la impressió que tots els escriptors anglesos de la seva edat (nascuts al voltant de 1950), com ((Barnes)), ((Amis)), ((Swift)) i ((McEwan)) han acabat assemblant-se massa.