Los sinsabores del verdadero policía, de Robero Bolaño

Ha estat una sorpresa que, més de set anys després de morir, es publiqui una nova novel.la seva, una novel.la que sembla bastant sencera, i cent per cent Bolaño. No puc imaginar què és el que hagués arribat a escriure si hagués viscut fins als 80 o noranta anys. La pèrdua ha estat tremenda, horrorosa. El llibre és força bo, recomanat sens dubte.

Avui em demanaven uns quants llibres per regalar…

…i quan m’he posat a pensar en escriptors imprescindibles, que es diu, m’ha agafat vertigen. Alguns, com l’Alice Munro, els he descobert fa relativament poc (però m’ha deixat al·lucinat). Ara mateix deu estar en el grupet dels millors, bastant indiscutiblement: vull dir que diu el Marias, l’AMM i d’altres (no vull dir que aquests estiguin en el grupet) tenen el mateix criteri (una cosa és escriure bé i l’altra és saber quan un llibre és o bo dolent). Vull dir també que hi ha escriptors bonets amb una trajectòria homogènia (el Fante, o el Richard Ford -que és bo però no mata (no n’estic segur, d’això que dic). I després hi ha escriptors que han fet coses bones i d’altres mediocres (Vargas Llosa) i d’altres que han fet coses bones i altres directament dolentes (Piglia o Paul Auster). Aquests dos no saps si s’han donat un cop al cap o els primers llibres els hi feia l’anterior dona. Inclassificable, podria posar en un grup a banda el Philip Roth, que te llibres excel·lents i d’altres més justets, o també el Rusdie (de tota manera són unes bèsties, no es pot comparar).

Autors sublims. És fàcil, i fins i tot em fa una mica de vergonya dir-ho: Saul Below/ Alice Munro/ Doris Lessing/ Naipaul/ Faulckner (no vaig més enrere)/ Doctorow (amb algun dubte)/ Bohumil Hrabal (ningú no en parla, és una béstia, també). Kundera amb reserves…
Com autors poc coneguts: Sigfried Lenz, Hugo Klaus (La pena de Bélgica) o Albert Cohen (Solal, 1930/ Bella del señor, 1968).

M’han agradat molt també el Roberto Bolaño (genial, boníssim, dels millors, encara que ara, publicant-li les escorrialles no li fan cap favor). I també el Coetzee (em fa una mica de tall recomanar un Nobel, però el que val val). També ha fallat amb els últims llibres, d’això pocs escriptors se n’escapen.
Dels anglesos de la generació del 45-48 m’agraden Julian Barnes (El lloro de Flaubert, etc), Ian McEvan (bestial El inocente), o Graham Swift (El país del agua, boníssima), però no el Martin Amis (cada vegada més dolent).
Continuarà.

La feria del mundo, de E.L. Doctorow

Relat molt autobiogràfic (el nen es diu Edgar, com ell) del Doctorow quan era un crio entre 4 i 9 anys. Molt ben escrit, boníssim, perfecte el punt de vista del nen, dificilíssim. Doctorow és un dels meus imprescindibles, encara que les dues últimes em van semblar menys interessants (La gran marxa i Homer & Langley ). La feria.. és de 1985, crec.

Blanco nocturno, de Ricardo Piglia

Piglia és bo, crec haver llegit tot el que ha publicat aquí, al menys. Feia anys que no treia cap llibre, i aquest (amb un títol sospitosament comercial), és francament fluix (anava a escriure dolent, però m’he frenat). Fa pensar d’algú que, amb una greu sequera de tretze anys, reobre un vell projecte abandonat (justament abandonat, en aquest cas). Ho sento, però s’ha equivocat. Piglia és molt bo, i quan arriba la sequera més val deixar d’escriure i no fotre la pota.

Ara, que si tothom troba magnífic el llibre, em començaré a preocupar una mica…

Correr, de Jean Echenoz

Sembla realment difícil convertir el relat de la vida de Zatopek en una novel.la que, com totes les bones, descarrega molt més del que diu. És curta, però se m’ha fet encara més curta.