Hotel Savoy, de Joseph Roth

M’agraden els llibres d’autors centroeuropeus. Joseph Roth és l’autor de ((La leyenda del santo bebedor)), realment bona, una mena de metàfora d’ell mateix, que va morir alcoolitzat. El llibre (Hotel Savoy) és d’un gènere corrent: un espai ple de personatges que s’ntrecreuen i que pretén ésser una metàfora d’alguna cosa exterior, com és en aquest cas l’europa central i de l’est posterior a la primera guerra mundial. Hi ha un munt de llibres que em venen al cap, d’hotels i de grups de gent: La colmena, Hotel New Hampshire o La vie, mode d’emploie, la millor sens dubte (entre moltes més, però no soc cap crític ni pretenc massa rigor…). El llibre té imatges molt bones, frases genials, i està atravessat d’una modernitat que recorda ((Queneau)) o ((Perec)). Veure ((Oulipo)). La traducció és del Feliu Formosa, bona, com sempre. Per cert, algú hauria de tornar a traduir tot allò que el Pedrolo va destrossar fa 30 anys, no?

Lot de llibres #3

Em feu enveja, quan penso que vosaltres encara no heu llegit aquests llibres. Jo els podria rellegir, de fet, però no és la mateixa cosa. Aquí els teniu. Cadascún obre un camí que no s’acaba mai (per això ens agraden els llibres bons), i en cadascún hi ha la barreja justa entre una forta personalitat individual i un soroll de fons extens i múltiple…

  • U. Trenes rigurosamente vigilados. Bohumil ((Hrabal)).
  • DOS. La leyenda del Santo Bebedor. ((Joseph Roth)) (un dels altres Roth, juntament amb Henry i Philip; res a veure entre sí)
  • TRES. Mi amigo Pierrot. Raymond ((Queneau)).
  • QUATRE. Tres tristes tigres. G. ((Cabrera Infante)).
  • CINC. Bella del Señor. Albert ((Cohen)).

Bella del Señor deu de ser un dels llibres que més he regalat, juntament amb "La vie, mode d’emploi" de Georges Perec (una altra brutalitat de llibre, però no puc fer lots tan grans).  

Gema Benito i la traducció de llibres

¿Por qué no se cita al traductor?

Estic emocionat: aquestes paraules són la primera resposta de l’espai exterior al meu blog. Fins ara (de fet fa quatre dies que això ha començat), només tenia algun comentari d’amiguets, però no havien entrat veus de fora, encara que sigui amb una pregunta així: ¿Por qué no se cita al traductor? , que no té gaire a veure amb el que deia del llibre de Manea. Resposta: Gema, un saludo, eres la visitante número 1 (real, sin truco) de la página. Para dar ejemplo, yo hago de traductor, aunque seguro que tu, como traductora que eres (ajá! lo sé, te he visto en Internet, sé que tienes un pasado en internet!), digo, debes entender de coña el catalang.

Pero tienes razón. Así que lanzo algunas ideas sobre traducción de libros:

  • Si un llibre està editat en català i castellà, sempre el compro en català. Excepte, clar, si és un llibre escrit originalment en castellà (hi ha gilipolles que s’han llegit els Cien años de soledad en català…)
  • Si un llibre és bo, sempre es pot traduïr. Si és bo, ho aguanta tot. És una mena de prova del 9. I si algú em diu que és millor llegir el Finnegans wake en  anglès no em molestaré en contestar-li.
  • Les traducions aguanten pitjor que els propis llibres el pas dels anys, fins i tot les bones traduccions.  Ja sé que hi ha alguna excepció.
  • Alguns llibres guanyen amb la traducció. Això explica que algun ferro editat i escrit per aquí hagi tingut un cert èxit quan es tradueix al francès o a l’anglès. En aquest cas el/la traductor/a li esmenen una mica la txapussa a l’autor/a local. M’estan agafant ganes de llegir el Ferran Torrent en francès, a veure si arribo a la pàgina 50.

Contra Sainte-Beuve, Records d´una matinada, de Marcel Proust

Boníssim, l’estava llegint, però he començat a fullejar el del Philip Roth i s’ha colat pel mig.

Segueixo (4 de desembre de 2005).

No crec que sigui tan boníssim. Llegir Proust és llegir La recherche, tantes vegades com puguis, i si pots en francès. Sembla una mica agafat pels pèls publicar tot el que es troba d’un escriptor com ell, encara que en aquest cas, entre molta tonteria hi pots trobar el genial antecedent de la madelena…

Zuckerman encadenado, de Philip Roth

No em distregueu, l’estic llegint.

12/11/2005. ja l’he acabat. Es tracta de 4 novel.les, les primeres del personatge de Nathan Zuckerman, que després anirem trobant fins les darreres novel.les de Roth. Vaig començar, arbitràriament, per "La lección de anatomia", que segurament és la millor de les quatre. També és bo "La orgía de Praga", sobre una estada de N.Z. a Praga als anys 70. El primer llibre "La visita al maestro", és sorprenent, amb un tipus de narració encara molt poc madura (tot i que Roth ja tenia 45 anys). Roth és un escriptor que ha evolucionat a la vista dels lectors, durants els anys 80 i 90, a una edat a la qual molts escriptors ja no tenen res a dir (no dic noms). A les llibreries he fullejat el nou llibre: "Complot contra els Estats Units", i m’ha fet mala pinta; no m’agradaria que assenyalés la devallada, quan Roth ha aguantat molt bé fins els 70 anys. De tota manera, tant "La mancha humana" com "Animal moribundo", estan lluny d’obres tan genials com "El teatro de Sabbath", "Patrimonio" o "Me casé con  comunista".

El regreso del Húligan, de Norman Manea

Em passa sovint de llegir llibres de memòries (llibres-resum, llibres-confessió, llibres-excusa) de gent, escriptors bàsicament, dels quals no he llegit res abans. Em va passar amb ((Elias Canetti)), amb Jaroslav ((Seifert)), i tants altres. El cas de ((Manea)) és extrem: un escriptor poc conegut aqui, d’un país (Rumania) del qual en sabem molt poc, i amb una pila de contradiccions tremenda a la seva esquena. Històries interessants, des de 1941 fins a la seva darrera tornada a Rumania el 1997. És tremenda la manera d’articular el llibre (absolutament anàrquica, com ell mateix, és un llibre-húligan total).

Tota la literatura del centre d’europa m’interessa. Tot i que a estones és un llibre irritant (suposo que aquesta capacitat d’irritar és la mesura de la seva qualitat, en un personatge com ell), és de lectura recomanable. Allà vosaltres. 

Lot de llibres #2

El Tayo, a propòsit del Lot #1 em recorda l’existència de dos llibres molt bons: “El fantasma del rey Leopoldo” d’Adam Rotschild, i “El corazón de las tinieblas”, de Joseph Conrad. Tots dos els he llegit -el primer me’l van deixar ell i la Mercè K – i tenen en comú el paisatge del riu Congo i el genocidi del rei Leopold de Bèlgica. L’Apocalypse now del Coppola es basa en la història del Conrad -del qual cal llegir també "Tifó" i "Lord Jim".

Per tant que el Tayo no pateixi, aquí va el ((Lot de llibres)) #2

  • ((El fantasma del rey Leopoldo)) d’Adam Rotschild
  • ((El corazón de las tinieblas)), de Joseph ((Conrad)),            

     i com a homenatge a la Bèlgica imperial, jo hi afegeixo un llibre realment excepcional, imprescindible:

  • La pena de Bélgica, de ((Hugo Claus)).  

Hanif Kureishi

La Mercè K (una destacada membre del club d’adictes a la meva biblioteca)-, em diu que està enganxada llegint "El buda de los suburbios", que li havia deixat fa uns dies. En una de les primeres notes d’aquest blog jo havia parlat de la progressiva devallada d’autors anglesos com ((Ian McEwan)), o ((Martin Amis)). Crec que també és el cas de ((Kureishi)). Només fa falta comparar "El buda…" amb coses com "((El cuerpo))", de 2002. Ara he llegit "((Mi oído en su corazón))", una mena d’escrit personal, quasi de memòries, parlant del seu pare i d’ell mateix. Una crítica de El País deia que quan has d’escriure històries personals és que se t’ha acabat la imaginació. Bé, això és exagerat, però veient la quantitat de "material familiar" del que disposava, el resultat és fluix. Lluny, molt lluny del buda, i també de "El álbum negro" (1995) o "Intimidad" (1998). Un apunt: llegint aquest llibre (Mi oído…) veig que ((Kureishi)) també és fill d’escriptor, com ((Amis)) o ((Swift)). Què passa aqui?

De tota manera, seguiré llegint-me tot el que publiqui. Aquesta és una qüestió que també caldria analitzar.

La víctima, de Saul Below

Saul Below ho posa fàcil: tot és bo, extraordinari. Ho he llegit gairebé tot de cop el darrer any, començant per ((Herzog)) i seguint cap endavant i cap enrere. ((La víctima)) és dels primers (1947), i ja apunta cap el que serà ((Les aventures d’Augie March)). Below és tan bo que es pot permetre escriure un llibre tan impossible com ((Henderson, el rey de la lluvia)). Si voleu lllegir ((Below)), comenceu per Herzog o l’Augie March, encara que amb ((Below)) és difícil dir quin és el millor, i aquesta, a més és una qüestió sense importància.