More Die of Heartbreak, by Saul Bellow

Em vaig proposar no esborrar res del que he escrit anteriorment, ni que per això hagi d’arrossegar la vergonya d’haver dit abans el contrari del que diré després (és a dir: ara). "Son más los que mueren de desamor", que és com han traduït (malament) el títol, és una gran novel.la de Bellow, no una novel.la "menor". Judici precipitat, menor. Lector menor, també. Sorry.

Ahir el vaig acabar, amb la sensació que em recordava El hombre sin atributos, mira per on.  Dos imperis ben diferents, Viena i una ciutat del Midle west, però alguns aspectes comuns. Un personatge (menor, ara si) que passa entremig dels personatges determinants, absoluts; una narració en un estil absolutament aclaparador (a la nota inicial la traductora diu "lenguaje coloquial, antiliterario", però jo no crec que ho sigui, és tremendament literari, és un Bellow vell, que prescindeix de les convencions quan vol, parla amb el lector, fa el que li dóna la gana, juga amb el lector, perquè sap que li està fent un regal magnífic. Un escriptor com ell, al final de la vida, sap que té un lector clavat al llibre, rendit, que li comprèn, li riu, li  perdona tot.

Deia que em sóna a Musil. No sé si algú ho ha pensat. Tots dos narren el seu temps, i els dos penetren, destrossen els personatges que s’atreveixen a entrar al marc del quadre. És díficil d’admetre que algú hagi pogut imaginar un món tan complex sense haver-lo viscut. Bellow no és escriptor d’un sol llibre (ben al contrari), tots disparen en direccions força diferents. Ell no pot haver viscut tots els móns. És una bèstia.

Els mots, de Jean-Paul Sartre

M’agraden els llibres de memòries. Aquest l’havia llegit quan va sortir, als anys seixanta, en la col.lecció de llibres de color taronja de proa.

No recordo en absolut què em va semblar. Ara, l’he trobat boníssim, un Sartre-nen-malcriat, lector i escriptor de 7, 8 o 9 anys. M’han agafat ganes (relatives) de tornar a llegir aquells altres llibres no tan fàcils de llegir: ((La nàusea)) o ((L’ésser i el no-res)), llibres essencials en aquells moments si volies lligar una mica.

Contrapunto, de Don DeLillo

Un llibret petit i ben editat, amb un article publicat abans en una revista. Una mena de mirada al voltant de Glenn Gould (i Bernhard, que va escriure la magnífica ((El malaguanyat)), ((El malogrado)),al voltant de Gould a Viena, i també de Thelonius Monk. Enlentint la lectura, pots tenir gairebé una hora de plaer autèntic. Definitivament estic canviant la meva opinió de deLillo.

Aquí nos vemos, de John Berger

M’impressionen aquests escriptors capaços de semblar que comencin de zero. Els importa un rave el que hagin pogut escriure tots els altres, i el seu món és independent i autònom del món del llibre, dels crítics i, segurament, dels propis lectors. És un exercici d’intel.ligència que fa mal al lector, li trenca qualsevol fantasia d’apropar-se mai a aquest nivell de sensibilitat creadora…

Oración por Owen, de John Irving

Ara mateix acabo d’acabar aquest llibre (molt groixut, m’ha durat gairebé una setmana!). Irving em fa plantejar una qüestió: quina és la línia fina entre un escriptor molt bo com ell, i un de "culte" com Bellow?. D’entrada es podria dir que de les novel.les de Bellow no se’n poden fer pel.lícules, mentre que de les d’Irving se n’han fet de totes (excepte: quina casualitat, de Libertad para los osos, la millor, la més de "culte"). Irving te una capacitat brutal de construir històries, i de històries dins de les històries, històries subordinades, encadenades, complicadíssimes, amb personatges que funcionen sempre, tots amb la seva pròpia veu, inconfusibles. Aquesta vegada no hi ha ossos, ni lluita lliure (però sí gotes d’incest), els seus elements constants. Hi ha, en canvi, religió, miracles i màgia, que no són el meu fort. De tota manera és una gran novel.la, i el personatge d’Owen és grandiós.

La víctima, de Saul Below

Saul Below ho posa fàcil: tot és bo, extraordinari. Ho he llegit gairebé tot de cop el darrer any, començant per ((Herzog)) i seguint cap endavant i cap enrere. ((La víctima)) és dels primers (1947), i ja apunta cap el que serà ((Les aventures d’Augie March)). Below és tan bo que es pot permetre escriure un llibre tan impossible com ((Henderson, el rey de la lluvia)). Si voleu lllegir ((Below)), comenceu per Herzog o l’Augie March, encara que amb ((Below)) és difícil dir quin és el millor, i aquesta, a més és una qüestió sense importància.