Revolutionary road, de Richard Yates

No puc dir que sigui dolenta, però sí que podria haver estat un conte de 20 pàgines. Per exemple, John Cheever n’hauria fet una narració curta molt millor, segurament esplèndida. També és una tonteria el que diu a la portada: "El gran Gatsby del nostre temps". Quina xorrada.

En el cafè de la joventut perduda, de Patrick Modiano

És un d’aquests llibres que et trobes a la pila de la Central, destinat a ser llegit i oblidat. No deixa cap mena de senyal. Zero.

Personajes secundarios, de Joyce Johnson

l’interès li ve de permetre’ns conèixer una mica millor el món dels escriptors com Burroughs, Jack Kerouak, Allen Ginsberg, etc. Res més.

La isla, de Giani Stuparich

Fluix. A la Central el tenien destacat, recomanat, etc, però quan el llegeixes es queda en gairebé no res, malgrat la meva afició triestina, i les bones intencions de l’esmentat Stuparich.

Novel.la familiar, de John Lanchester

((John Lanchester)) és el de ((El Port de les aromes)), però sobre tot és el de ((El refinament del gust)), excepcional. Ara, això és una mena d’història del seu pare i, sobre tot, de la seva mare, una ex monja irlandesa, etc. Penso que és millor quedar-se amb "el refinament" i oblidar la resta, perfectament prescindible. Llegint això em costa fins i tot creure que ho ha escrit el mateix paio d’aquell llibre excepcional.

A la platja de Chesil, de Ian McEwan

Alguna vegada vaig dir que els escriptors anglesos de la generació del voltant de 1948 se’ls havien acabat les idees. El mateix McEwan, genial amb El Inocente, etc., o Kureishi, Barnes, Amis… estan bastant lluny del que van ser.

Casa de trobades, de Martin Amis

Llegint aquest llibre el primer que penses és: No l’hauria d’haver escrit un rus, aquest llibre? Koba el temible estava molt bé (tampoc no hi havia un rus per escriure’l?), però aquest és confús i embolicat, com els anteriors a Koba. Regular.

Salir a robar caballos, de Per Petterson

Una novel.la molt nòrdica, molt noruega, però sense prou qualitat com per passar al prestatge de les bones. De tota manera es pot llegir, i fins i tot trobar-hi algun fragment de qualitat.

Exploradores del abismo, d’Enrique Vila-Matas

Estranya sensació, amb aquest llibre. L’interès apareix de sobte amb "Porque ella no lo pidió". Suposo que EVM és capaç de remuntar el forat (abisme?) en que sembla estar. Un vot de comfiança.

Terrorista, de John Updike

Solament se m’ocórre dir que està tremendament ben escrita. ((Updike)) aconsegueix que llegeixis el que sigui (en aquest cas una història bastant previsible de com un adolescent fill de musulmà i irlandesa acaba de terrorista suïcida) sense ni respirar. Quan l’acabes, però, penses: i què?