Hasta que te encuentre, de John Irving

Vaig escriure una vegada que no sé definir què és el que li manca a ((Irving)) per a ésser genial. De fet, ((Libertat para los osos)) trobo que ho és, de genial. Les altres, com ((Hotel New Hampshire)), ((El mundo segun Garp)), etc, són una exhibició de la capacitat d’aquest paio de crear històries i personatges absolutament adictius. Aquesta última no arriba a tant, crec, però també l’he llegit sense respirar.

Duelo con la sombra, de Siegfried Lenz

Fa anys, algú em va recomenar ((Campo de maniobras)), de ((Siegfried Lenz)). Vaig quedar meravellat de la qualitat i la força d’aquesta novel.la. Després vaig llegir les altres grans novel.les seves: ((Lección de aleman)) i ((La prueba acústica)). Són tres llibres que cal llegir.

En canvi, aquest ((Duelo con la sombra)) és prescindible. Interessant, però solament per als incondicionals de Lenz, o els interessats per aquest peróde de la postguerra europea.

Libra, de Don DeLillo

A ((DeLillo)) jo el tenia per una mena d’escriptor obsessionat per la modernitat; els temes del moment, llenguatge jove,etc. En realitat el tinc per una mica hortera, suposo que per culpa de la foto de la solapa, on surt amb una mena de foulard i amb un pentinat de perruqueria d’anunci de grecian 2000. La meva part classista ha comprovat que no havia "cursat estudis de literatura a Harvard", i amb això he vist confirmat el diagnòstic. No és veritat; Amb ((Libra)), el paio havia escrit (1988) un llibre sobre el tema menys sublim possible:l’assassinat de Kennedy, etc. Però demostra tal capacitat narrativa, controla tan bé els temps, els personatges, que sempre saps on ets, tot i que treballa amb una pila de registres temporals. I no utilitza recursos barats per a distingir-los, confia en la seva intel.ligència (i en la teva). Demano disculpes per haver pensat malament d’ell, tot i que, ara que hi penso, i fullejant ((Americana)), ((Cosmópolis)) o ((Body art)), els recordo sense prejudicis (de fet els he llegit tots fa poc) i crec que també estan bé.

Hotel Savoy, de Joseph Roth

M’agraden els llibres d’autors centroeuropeus. Joseph Roth és l’autor de ((La leyenda del santo bebedor)), realment bona, una mena de metàfora d’ell mateix, que va morir alcoolitzat. El llibre (Hotel Savoy) és d’un gènere corrent: un espai ple de personatges que s’ntrecreuen i que pretén ésser una metàfora d’alguna cosa exterior, com és en aquest cas l’europa central i de l’est posterior a la primera guerra mundial. Hi ha un munt de llibres que em venen al cap, d’hotels i de grups de gent: La colmena, Hotel New Hampshire o La vie, mode d’emploie, la millor sens dubte (entre moltes més, però no soc cap crític ni pretenc massa rigor…). El llibre té imatges molt bones, frases genials, i està atravessat d’una modernitat que recorda ((Queneau)) o ((Perec)). Veure ((Oulipo)). La traducció és del Feliu Formosa, bona, com sempre. Per cert, algú hauria de tornar a traduir tot allò que el Pedrolo va destrossar fa 30 anys, no?

El regreso del Húligan, de Norman Manea

Em passa sovint de llegir llibres de memòries (llibres-resum, llibres-confessió, llibres-excusa) de gent, escriptors bàsicament, dels quals no he llegit res abans. Em va passar amb ((Elias Canetti)), amb Jaroslav ((Seifert)), i tants altres. El cas de ((Manea)) és extrem: un escriptor poc conegut aqui, d’un país (Rumania) del qual en sabem molt poc, i amb una pila de contradiccions tremenda a la seva esquena. Històries interessants, des de 1941 fins a la seva darrera tornada a Rumania el 1997. És tremenda la manera d’articular el llibre (absolutament anàrquica, com ell mateix, és un llibre-húligan total).

Tota la literatura del centre d’europa m’interessa. Tot i que a estones és un llibre irritant (suposo que aquesta capacitat d’irritar és la mesura de la seva qualitat, en un personatge com ell), és de lectura recomanable. Allà vosaltres. 

Dissabte, de Ian McEwan

Ian McEwan és un dels escriptors dels quals compro tot el que surt, i que llegeixo amb impaciència, normalment deixant en pausa el/s llibre/s que estigui llegint en aquell moment. El millor llibre seu, però, segueix essent "L’Innocent", que formava part d’una llista de llibres recomanats fa molts anys per un amic (Jesús de La Torre), una llista que també incloïa autors com ((Sigfried Lenz)) o ((Russell Lucas)) (dos descobriments). Aquesta última novel.la de ((McEwan)) es deixa llegir, però abusa de la falsa erudició i mostra massa l’estructura del llibre: desenvolupament durant un sol dia (Ulisses de baratillo), repertori de violències (personals, de grup, institucionals, latents, obertes, etc). Finalment, tinc la impressió que tots els escriptors anglesos de la seva edat (nascuts al voltant de 1950), com ((Barnes)), ((Amis)), ((Swift)) i ((McEwan)) han acabat assemblant-se massa.