La carretera, de Cormac McCarthy

No havia llegit res d’aquest escriptor. Sempre havia malfiat de l’èpica nordamericana que mostraven els seus títols (o al menys a mi m’ho semblava). En aquest cas, a més, s’hi afegia un to apocalíptic extrem. Mai no he suportat les profecies apocalíptiques, ni de cap mena. Quan vaig haver acabat la pila de llibres disponibles, no vaig tenir més remei que atacar-lo. A més, no volia deixar de conèixer un escriptor americà amb Pulitzer 2007 inclòs. Finalment m’he trobat un llibre dur de llegir (suposo que la longitud del llibre és una decisió conscient, per a fer més insuportable la travessia de l’infern que fan el pare i el fill). No faré una nota de solapa, però cal dir que la qualitat de la prosa de Cormac McCarthy és més que bona, excepcional. Les seves descripcions (gens teatrals, ni tampoc televisives o cinematogràfiques: és literatura pura) del món devastat, de la gent devastada per dins i per fora, ténen una capacitat d’encongir-te l’estómac força important.

Això no treu que m’hagi saltat un munt de pàgines, quan he cregut que ja estava prou convençut de com serà el món després d’una catàstrofe nuclear, i de com serem nosaltres. M’ha recordat una mica algun dels darrers del Saramago, que també he llegit una mica incomodat pel seu to apocalíptic.

En tot cas és molt recomenable, ni que solament sigui pels diàlegs entre pare i fill, tremendos.

 

Anuncios