Oración por Owen, de John Irving

Ara mateix acabo d’acabar aquest llibre (molt groixut, m’ha durat gairebé una setmana!). Irving em fa plantejar una qüestió: quina és la línia fina entre un escriptor molt bo com ell, i un de "culte" com Bellow?. D’entrada es podria dir que de les novel.les de Bellow no se’n poden fer pel.lícules, mentre que de les d’Irving se n’han fet de totes (excepte: quina casualitat, de Libertad para los osos, la millor, la més de "culte"). Irving te una capacitat brutal de construir històries, i de històries dins de les històries, històries subordinades, encadenades, complicadíssimes, amb personatges que funcionen sempre, tots amb la seva pròpia veu, inconfusibles. Aquesta vegada no hi ha ossos, ni lluita lliure (però sí gotes d’incest), els seus elements constants. Hi ha, en canvi, religió, miracles i màgia, que no són el meu fort. De tota manera és una gran novel.la, i el personatge d’Owen és grandiós.